Catàleg d'obres de Josep Martí i Cristià
Ezequiel Martin, Barcelona 1919
Ezequiel Martin, Barcelona 1919
Josep Martí i Cristià: la inspiració al servei de la música
Text de Daniel Blanch
A la Catalunya noucentista de principis del segle XX sorgí una nova generació de músics catalans que desenvoluparen els seu talent prenent com a referència artística la figura del gran mestre Enric Granados. Josep Martí i Cristià va pertànyer a aquesta generació al costat d’artistes de prestigi com Frederic Longàs, Paquita Madriguera, Frank Marshall o Conxita Badia. Escoltant l’obra per a piano de Martí i Cristià podem establir un paral·lelisme evident amb el qui fou el seu professor de piano, Enric Granados; la naturalesa artística d’ambdós músics era essencialment romàntica i des dels inicis, el seu art pren com a principals referents compositors romàntics com Robert Schumann o Edvard Grieg; músics al servei de la inspiració lírica més pura.
De les primeres obres de Josep Martí i Cristià, Enric Granados va escriure: “molt formós; per a poder escriure això s’ha d’haver plorat”. En els inicis en el món de la composició, Martí i Cristià se’ns mostra com un músic de gran inspiració melòdica, un artista sensible capaç de traduir amb facilitat els sentiments mes íntims en una inspirada melodia de gran simplicitat. Records de joventut, el seu opus 17, compost entre 1905 i 1909 n’és un clar exemple. Igual que Enric Granados en els seus Contes de joventut Op. 1 i en les Escenes d’infants op. 38, Martí i Cristià elabora un conjunt de peces curtes, evocadores dels més variats records de la seva infantesa utilitzant de manera evident el llenguatge de les Escenes d’infants i l'Àlbum de la joventut de Schumann.
El desenvolupament artístic de Martí i Cristià es va anar forjant poc a poc a través de nombroses peces curtes escrites entre 1911 i 1915. Nou d’elles van ser recollides en l’obra Siluetes, un conjunt de peces molt diverses en que hi trobem nombroses influencies, una gran riquesa melòdica i un desenvolupament harmònic cada cop més personal. Pel que fa referència a les influències, a Siluetes trobem la peça titulada Nuit de lune, dedicada a la seva alumne Maria del Alisal, que ens recorda el caràcter íntim de les Peces líriques de Grieg, mentre que Nenúfar (1915) és una obra que rep influències de Tchaikovsky. Per altra banda hi han peces molt descriptives com ara Passen els trens (1912), evocant de forma molt convincent el so de la locomotora de vapor de principis de segle, o El convent (1912), que tendeix cap a una interessant introspecció espiritual de l’ànima a través d’un coral d’orgue, un cant gregorià cantat pels monjos i les campanes del convent que repiquen al final de la peça. Escoltant les Siluetes un se n’adona que la música es eminentment descriptiva, però cal ressaltar que en poques ocasions descriu efectes de la naturalesa, sinó arguments idealistes que ell mateix expressava a moltes de les seves poesies i proses que li servien d’argument per obres com La tórtora emmalaltida o la Dansa de la mort. Per tant, per conèixer i entendre millor l’obra de Martí i Cristià, és necessari tenir en compte la seva poesia, reflex clar de la naturalesa romàntica de l’artista.
La tórtora emmalaltida: S’enamorà del romàntic rossinyol que en les nits de primavera cantava en son jardí dient: no crec en l’amor de nostres dies, car prefereixo viure sol i ésser lliure. La tórtora s’esllangueix i canta son amor en to melangiós.
Dansa de la mort: Oh Mort ! Jo t’he vist en somnis, t’he vist dansar macabrament embolcallada amb vels d’indefinits colors, i al ritme estrepitós d’esgarrifosa dansa he sentit cruixir els teus ossos mentre et reies de nosaltres. Oh mort ! Fan plorar les teves rialles i el teu gest misteriós i fantàstic eriça mos cabells.
La música dels compositors francesos i especialment Debussy també van influir inequívocament en el compositor. Dos exemples molt clars son els Tres preludis i Si vinguessis amb mi vora el mar, peces en les que es percep una constant recerca de noves sonoritats i un intens treball harmònic, amb modulacions i dissonàncies força originals, per arribar a assolir un estil personal. En un altra aspecte, obres com Pamplona o En el patio ens permeten gaudir del vessant més brillant i extravertit del compositor, gràcies a l’ús d’un nacionalisme espanyol molt afí al del Granados de les Danses espanyoles i especialment al del primer Albéniz. Pamplona, jota, va ser finalitzada l’any 1910 i des del dia de la seva estrena fins a la mort del compositor fou una de les obres més interpretades i de més èxit entre el públic. Les interpretacions que en feien d’aquesta i moltes altres obres pianistes catalans com Blai Net, Joan Gibert Camins o Ezequiel Martin van permetre que la música de Martí i Cristià pogués ser escoltada en nombroses sales de concert de Catalunya.
Observant el conjunt de la producció de Josep Martí i Cristià ens persuadim d’una manera remarcable que estem davant l’obra d’un artista de talent que morí en plena joventut amb tan sols 34 anys. Entre el 1901 i el 1917 va compondre quasi dues-centes obres de diversos estils i gèneres. Al fer una anàlisi de la seva obra i la seva evolució ens adonem que Martí i Cristià disposava d’un gran potencial expressiu que no va poder acabar de sedimentar en un estil personal madur a conseqüència del poc temps del que malauradament disposà. Esperem que aquest enregistrament ajudi a restablir la seva figura i difondre una obra d’un important valor artístic, ric testimoni dels pensaments i tendències musicals de la Catalunya de principis de segle XX.
Daniel Blanch, pianista
Pàgina web oficial
Article de Viquipèdia
Text de Daniel Blanch
A la Catalunya noucentista de principis del segle XX sorgí una nova generació de músics catalans que desenvoluparen els seu talent prenent com a referència artística la figura del gran mestre Enric Granados. Josep Martí i Cristià va pertànyer a aquesta generació al costat d’artistes de prestigi com Frederic Longàs, Paquita Madriguera, Frank Marshall o Conxita Badia. Escoltant l’obra per a piano de Martí i Cristià podem establir un paral·lelisme evident amb el qui fou el seu professor de piano, Enric Granados; la naturalesa artística d’ambdós músics era essencialment romàntica i des dels inicis, el seu art pren com a principals referents compositors romàntics com Robert Schumann o Edvard Grieg; músics al servei de la inspiració lírica més pura.
De les primeres obres de Josep Martí i Cristià, Enric Granados va escriure: “molt formós; per a poder escriure això s’ha d’haver plorat”. En els inicis en el món de la composició, Martí i Cristià se’ns mostra com un músic de gran inspiració melòdica, un artista sensible capaç de traduir amb facilitat els sentiments mes íntims en una inspirada melodia de gran simplicitat. Records de joventut, el seu opus 17, compost entre 1905 i 1909 n’és un clar exemple. Igual que Enric Granados en els seus Contes de joventut Op. 1 i en les Escenes d’infants op. 38, Martí i Cristià elabora un conjunt de peces curtes, evocadores dels més variats records de la seva infantesa utilitzant de manera evident el llenguatge de les Escenes d’infants i l'Àlbum de la joventut de Schumann.
El desenvolupament artístic de Martí i Cristià es va anar forjant poc a poc a través de nombroses peces curtes escrites entre 1911 i 1915. Nou d’elles van ser recollides en l’obra Siluetes, un conjunt de peces molt diverses en que hi trobem nombroses influencies, una gran riquesa melòdica i un desenvolupament harmònic cada cop més personal. Pel que fa referència a les influències, a Siluetes trobem la peça titulada Nuit de lune, dedicada a la seva alumne Maria del Alisal, que ens recorda el caràcter íntim de les Peces líriques de Grieg, mentre que Nenúfar (1915) és una obra que rep influències de Tchaikovsky. Per altra banda hi han peces molt descriptives com ara Passen els trens (1912), evocant de forma molt convincent el so de la locomotora de vapor de principis de segle, o El convent (1912), que tendeix cap a una interessant introspecció espiritual de l’ànima a través d’un coral d’orgue, un cant gregorià cantat pels monjos i les campanes del convent que repiquen al final de la peça. Escoltant les Siluetes un se n’adona que la música es eminentment descriptiva, però cal ressaltar que en poques ocasions descriu efectes de la naturalesa, sinó arguments idealistes que ell mateix expressava a moltes de les seves poesies i proses que li servien d’argument per obres com La tórtora emmalaltida o la Dansa de la mort. Per tant, per conèixer i entendre millor l’obra de Martí i Cristià, és necessari tenir en compte la seva poesia, reflex clar de la naturalesa romàntica de l’artista.
La tórtora emmalaltida: S’enamorà del romàntic rossinyol que en les nits de primavera cantava en son jardí dient: no crec en l’amor de nostres dies, car prefereixo viure sol i ésser lliure. La tórtora s’esllangueix i canta son amor en to melangiós.
Dansa de la mort: Oh Mort ! Jo t’he vist en somnis, t’he vist dansar macabrament embolcallada amb vels d’indefinits colors, i al ritme estrepitós d’esgarrifosa dansa he sentit cruixir els teus ossos mentre et reies de nosaltres. Oh mort ! Fan plorar les teves rialles i el teu gest misteriós i fantàstic eriça mos cabells.
La música dels compositors francesos i especialment Debussy també van influir inequívocament en el compositor. Dos exemples molt clars son els Tres preludis i Si vinguessis amb mi vora el mar, peces en les que es percep una constant recerca de noves sonoritats i un intens treball harmònic, amb modulacions i dissonàncies força originals, per arribar a assolir un estil personal. En un altra aspecte, obres com Pamplona o En el patio ens permeten gaudir del vessant més brillant i extravertit del compositor, gràcies a l’ús d’un nacionalisme espanyol molt afí al del Granados de les Danses espanyoles i especialment al del primer Albéniz. Pamplona, jota, va ser finalitzada l’any 1910 i des del dia de la seva estrena fins a la mort del compositor fou una de les obres més interpretades i de més èxit entre el públic. Les interpretacions que en feien d’aquesta i moltes altres obres pianistes catalans com Blai Net, Joan Gibert Camins o Ezequiel Martin van permetre que la música de Martí i Cristià pogués ser escoltada en nombroses sales de concert de Catalunya.
Observant el conjunt de la producció de Josep Martí i Cristià ens persuadim d’una manera remarcable que estem davant l’obra d’un artista de talent que morí en plena joventut amb tan sols 34 anys. Entre el 1901 i el 1917 va compondre quasi dues-centes obres de diversos estils i gèneres. Al fer una anàlisi de la seva obra i la seva evolució ens adonem que Martí i Cristià disposava d’un gran potencial expressiu que no va poder acabar de sedimentar en un estil personal madur a conseqüència del poc temps del que malauradament disposà. Esperem que aquest enregistrament ajudi a restablir la seva figura i difondre una obra d’un important valor artístic, ric testimoni dels pensaments i tendències musicals de la Catalunya de principis de segle XX.
Daniel Blanch, pianista
Pàgina web oficial
Article de Viquipèdia
